diumenge, 29 de setembre del 2013

ELS SENTITS

Us deixe un poc d'informació sobre el proper tema de Coneixement del medi:


La vista
L'òrgan de la vista és l'ull. En si mateix és un globus format de tres capes superposades: una d'externa, una altra de mitjana i la tercera a l'interior. La primera és defensiva, la segona nutritiva i la tercera sensitiva.
La primera és l'escleròtica: és blanca i per davant té un tros transparent, la còrnia. Pel darrere es continua amb l'embolcall del nervis òptic.


La segona és la coroide, fosca i rica en vasos sanguinis que nodreixen les estructures de l'ull. Per davant forma una cortineta, l'iris, de color variable segons les persones. L'iris té un forat central , la nineta o la pupil·la . La coroide té un forat darrere que dóna entrada al nervi òptic.

El tercer embolcall és el més important, la retina. És una membrana molt fina i transparent. És la capa sensible a la llum i, per tant, directament connectada al nervi òptic. Al punt de la retina on aquest nervi surt de l'ull no hi ha receptors visuals i, per tant, una regió cega: punt cec. A més d'aquestes tres membranes, en l'ull trobem l'humor aquós, l'humor vitri i el cristal·lí. El cristal·lí no és més que una lent fibrosa situada al darrere de l'iris. L'humor aquós i el vitri són dos líquids transparents que se situen , respectivament, al davant i al darrere del cristal·lí. Per tant, la cavitat central de l'ull és plena de l'humor vitri.



Hi ha una sèrie de músculs innervats per nervis cranials que mouen l'ull dins de l'òrbita, en totes direccions. Els ossos de l'òrbita protegeixen el globus ocular, que es manté sempre humit gràcies a les llàgrimes. Aquestes es formen a les glàndules lacrimals situades a la part superior de l'òrbita i es vessen pel llagrimer.
D'altres òrgans que ajuden a la protecció del globus ocular són les parpelles, les pestanyes i les celles.



L'oïda
L'òrgan de l'oïda és el que ens permet de captar el so, que és una vibració determinada en el medi. És complicat i s'hi distingeixen tres parts:orella externa, mitjana i interna.
L'orella externa consta del pavelló de l'orella, que és la part més exterior i visible, i del conducte auditiu extern, d'un a dos cm de llarg, que acaba en una membrana anomenada timpà, que vibra quan rep el so.
L'orella mitjana és una cavitat plena d'aire, separada de l'orella externa per la membrana del timpà. S'obre cap la gola per un conducte estret, la trompa d'Eustaqui. La separació amb l'orella interna són dos foradets, les finestres oval i rodona, tancades per una membrana. L'orella mitjana és travessada, des de la membrana del timpà fins a la finestra oval, per una cadena de tres ossets: martell, enclusa i estrep.

L'orella interna, anomenada laberint a causa de la seva complicació, té dues parts ben diferenciades: el cargol i els canals semicirculars. El cargol és un tub enrotllat d'uns 35mm de longitud. A tot el seu llarg hi ha una membrana en contacte amb el nervi acústic. Aquest condueix al cervell l'estímul que prové de la vibració del timpà, transmesa per la cadena d'ossets a la finestra oval.
Els canals semicirculars són tres. Estan disposats perpendicularment entre ells i orientats de tal forma que les terminacions del nervi auditiu ens donen en tot moment la posició del cap. Constitueixen l'òrgan de l'equilibri.



El gust

El gust es troba localitzat a la superfície de la llengua. Aquesta té a sobre, als costats i a la punta unes diminutes elevacions, anomenades papil·les linguals. Segons la forma, les papil·les es classifiquen en: caliciformes, filiformes o corol·liformes, fungiformes, foliades i hemisfèriques. Només les caliciformes i les fungiformes tenen formacions que reben el nom de botons gustatius, que són veritables receptors dels gustos. Això és perquè en els botons hi ha cèl·lules connectades a les terminacions nervioses sensibles als gustos, en les persones n'hi ha unes 10.000 aproximadament.


Només es pot captar el gust de les substàncies dissoltes, sigui perquè ja hi venen o perquè es dissolen en la saliva de la boca. A més, les persones només poden captar 4 gustos diferents: amarg, dolç, salat i àcid. Aquests gustos no es capten igual a tota la superfície de la llengua. D'altra part, hi ha animals que tenen botons gustatius per altres gustos. Per exemple els gats troben el gust a l'aigua destil·lada.
Igual que amb les olors, les persones no són gaire sensibles a les variacions en la intensitat d'un gust determinat.



L'olfacte

Estem acostumats a flairar les olors apropant el nas. Realment, l'òrgan de l'olfacte és una mucosa o membrana sempre humida, la pituïtària,que entapissa per dintre les fosses nasals. De fet, només una part de la pituïtària, la groga, situada al sostre de les cavitats, té les terminacions nervioses olfactòries. Aquestes terminacions són les dendrites de milions de neurones receptores que envien els seus axons alsbulbs olfactoris. La resta de la pituïtària, la vermella, té gran quantitat de vasos sanguinis. Intervé en la respiració escalfant l'aire aspirat i enriquint-lo en vapor d'aigua. En alguns animals, com els gossos, la pituïtària groga té gran extensió. En les persones, en canvi, és molt petita.
Cal destacar, dins les fosses nasals, els relleus creats pels cornets, tres ossos de la part mitjana. Per sota del cornet inferior i cap al fons s'hi troba la sortida de la trompa d'Eustaqui, conducte que prové de l'orella mitjana. Com que aquest és un espai tancat, la Trompa d'Eustaqui permet d'equilibrar la pressió de l'aire del seu interior amb l'atmosfera.
Només es pot captar l'olor de substàncies en estat gasós i és necessari, per a poder-ho fer, que la membrana pituïtària estigui sempre humida. L'excés d'humitat, però perjudica la sensibilitat; per això en un refredat de nas no distingim les olors. Podem distingir entre 2000 i 4000 olors diferents. Malgrat això, distingim molt malament les variacions en la intensitat d'una mateixa olor. A més, si estem exposats contínuament a una olor, encara que no sigui desagradable, acabem per no distingir-la. És una adaptació força ràpida.


El tacte i la pell

El sentit del tacte ens permet conèixer la forma, la mida i la textura dels objectes, i sentir el fred, la calor, la pressió i el dolor.

L'òrgan del tacte és la pell, que recobreix tot el cos.

La pell està formada per dues capes: l'epidermis, que és la més externa i prima, i la dermis, que és la més interna i gruixuda.

Hi ha parts del cos on la pell és molt prima, com a les parpelles, i altres on la pell és molt doble, com al taló.

A la pell hi ha moltes terminacions nervioses que perceben els estímuls externs. N'hi ha de diferents tipus, segons que hagin de percebre la pressió, la temperatura, el dolor o la textura del objectes.

Encara que el sentit del tacte està a la pell, i per tant, a tot el cos, no totes les parts del nostre cos són iguals de sensibles. Amb els dits o amb els llavis poden reconèixer millor la textura d'un objecte que no pas amb la pell dels genolls. Les mans i els llavis suporten el fred molt millor que altres parts del cos.


EMBARBUSAMENTS

Avui hem llegit uns quants embarbusaments.....i ens han entrat ganes de fer els nostres. Ací teniu alguns:

Ahinoa Alcaraz Aguilar anà amb Arantxa Agea Amor a Albacete amb l'ambulància d'Alacant.

Natalia Nebot Navarré, narra narracions de Nadal nevant en la neu.

Aarón Arnau Antolín anava a Almeria a l'ambulatori amb l'ambulànvia.

Mario Martinez Mitorret metge madrileny, menja meló melós mentre mira menjar melocotons madurs a María Melià Melxor, motorista malagenya.

Paula Peirats Pitarch pot pintar pinyes precioces per París, pensant paraules per la pau.

Alba Amor Amorós anà a Andalucia a l'ajuntament a apuntar-se a alcaldessa.

Javier Jimenez Julià, jugava a jutjar amb el jutge Jesús Jeromín al jutjat, al juny i al juliol.

Martina Marín menja mejillons, mirant melons madurs i melocotons melosos amb Martí Malsafàs Marifés mentre mira la mar Mediterrània.

Sabina Soria, síndica socialista, seria soltera sense ser superficial, socarrona, sosa ni sobervia.

Ana Aguilar Alcaraz anà a Alacant a l'ajuntament a agafar amb l'ambulància a Arantxa Arnau Artigas, alcadessa d'Alcanar accidentada amb alguna arma antiga.

María Martinez Melxor mira Madrid i menja meló, magrana i melocotó, mentre mol malta .

Carlos Carrión Cañada, camioner català contratat, camina corrent, cau carregat amb cacaus i café colat amb colador i, casualment, causa contratemps al contrariat Cosme Colàs Carratalà.

Irene, Iris i Ismael han invertit els seus ingresos en Itàlia i Irlanda per intentar invadir Islàndia.

Andrés Alcàntara ha anat amb Alejandro Abad i Alba Arnau a Alemania a aprendre alemà amb altres amics adolescents amb un autobús alquilat.

A Lucía l'alumbrà la llum luminosa de la lluna.

Alejandro Abad ha anat amb Andreu Andrés a l'ajuntament d'Alacant a arreglar algunes armes antigues averiades antigament.

dijous, 26 de setembre del 2013

A LES ILLES VAN A PER TOTES




CARTA DE LLUÍS LLACH ALS DOCENTS DE LES ILLES BALEARS

Benvolguts companys i companyes docents de les Illes, 
Assabentat de la vostra lluita per a aconseguir un ensenyament públic de qualitat, per la consecució d'una vertadera igualtat de la llengua catalana i en contra de les formes totalitàries utilitzades pels governants del Partit Popular, que passen per damunt del respecte als professionals de l'educació, us voldria transmetre des de la meva petitesa el meu suport i encoratjar-vos a continuar.
'De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible'
Lluís Llach (Oficial)

dimecres, 25 de setembre del 2013

LES DONES EN LA PREHISTÒRIA

Avui hem anat al Palau de Vivel per veure l'exposició: "Les dones en la prehistòria". Mª Luisa, l'arqueòloga municipal, ens ha explicat el que hi havia a l'exposició i ens ha fet pensar un poc sobre quin era el paper de les dones en la prehistòria.
Ha estat molt interessant perquè hem vist objectes, parts dels quals ja haviem vist el curs passat en "la història feta a mà", on s'explicava la història mitjançant peces de ceràmica.
Ara hem vist eixes peces convertides en destrals, arpons, garvells...i ha resultat més fàcil imaginar-se als homes i dones de la prehistòria fer-los servir per tallar, caçar, segar...



VERSOS ENCADENATS

Avui hem fet versos encadenats. Sols heu de llegir-los per vore de què va...

Una pometa verda i rodoneta
rodoneta com aquella xiqueta
aquella xiqueta que estava en la caseta
en la caseta de la meua"tieta"
la meua "tieta" li donà la pometa
la pometa verda i rodoneta.

Tinc una cosa meravellosa
meravellosa com una rosa
una rosa hi ha al meu jardí
al meu jardí hi ha un balancí
un balancí de color rosa
rosa com la rosa meravellosa.

Tinc una cosa meravellosa
meravellosa com una rosa
una rosa hi ha al meu jardí
al meu jardí està el meu amic
el meu amic rebrà eixa cosa
eixa cosa meravellosa.

Tinc una cosa meravellosa
meravellosa com una rosa
una rosa hi ha al meu jardí
al meu jardí pel matí
pel matí jugue al balancí
al balnací hi ha un teuladí
el teuladí té una rosa meravellosa.

Tinc una cosa meravellosa
meravellosa com una rosa
una rosa hi ha al meu jardí
al meu jardí hi ha un balancí
un balancí amb un xiquet dormint
dormint davall d'un pi.


diumenge, 22 de setembre del 2013

ADÈU JOSEP Mª

El passat divendres, 20 de setembre,  ens varem acomiadar del nostre company Josep Mª. Després de tota una vida dedicada a l'ESCOLA, Josep Mª podrà dedicar ara el seu temps a la família, aficions i, estic segura, també tindrà un raconet, per a eixa ESCOLA PÚBLICA, per la que sempre ha lluitat tant...No ens sentim tristos perquè sabem que te tenim molt a prop. Gaudís d'aquesta nova etapa!!!!


dijous, 19 de setembre del 2013

JOAN MIRÓ

El proper treball de plàstica anirà al voltant de Joan Miró. Ací teniu un poc d'informació.

http://www.fundaciomiro-bcn.org/

http://clic.xtec.cat/db/act_ca.jsp?id=3466










ELECCIONS A CONSELL ESCOLAR

Avui hem hagut de votar per triar els nostres representants en el Consell Escolar del centre. Estem molt contents perquè han estat elegides les nostres dues companyes: Sandra, que ja ens va representar el curs passat i Arantxa. Enhorabona a les dues!




diumenge, 15 de setembre del 2013

CREEM HISTÒRIES

Aquesta activitat partís d'una variant del "binomi fantàstic".
En un primer moment a partir de unes paraules aleatòries se contrueixen unes oracions.
Després cada alumne tria una oració per fer una història, que la ha d'incloure.

Ací vos deixe un recull d'històries que han creat a partir de l'oració:
"El niño era muy alto, cantaba muy mal y su padre era de color amarillo"

EL AMOR DE AMANDA

-Hola, soy Amanda, tengo 13 años, soy alta y delgada y dicen que soy muy lista y guapa. A mi madre siempre le oigo decir que soy simpática, amable y graciosa.
No tengo hermanos. Mi madre se llama Mª Carmen y mi padre Cristian. Mi madre tiene 33 años y mi padre también. Ambos son ornitólogos.
En 2º era tan lista, que me pasaron de curso.
Yo estoy enamorada de un chico que no sé cómo se llama. El chico era muy alto, cantaba muy mal y su padre era de color amarillo.
Os preguntareis porqué su padre es de color amarillo. Es de ese color porque él es pintor y un día se le cayó un cubo de pintura permanente amarilla.
Su casa es igual que la mía por fuera, con una piscina, con un jardín enorme y una terraza.
El chico las primeras palabras que me dijo fueron:
-Hola, soy tu nuevo vecino, si necesitáis pintar algo nos llamáis,  que mi padre es pintor.
Y yo solo le contesté:
-Vale, adiós.
-Adiós.-dijo él.
Me parece que él va a mi instituto a 4º de la ESO.
Bueno, mañana tengo instituto. Os dejo.

A la mañana siguiente:
-Mamá, me voy a clase.- dijo Amanda.
-Vale, cariño, ve con cuidado.- contestó su madre.
Amanda, mientras iba al instituto, se encontró con el amor de su vida y se pusieron a hablar:
-Hola, tú eres mi vecina, ¿no?
-Hola, sí, soy tu vecina.-contestó ella.
-Perdona, pero el otro día no me presenté. Me llamo Adrián y tengo 15 años.
-Perdóname a mí también, tampoco me presenté. Me llamo Amanda.- respondió ella.
-¿Sabes, Amanda…?-dudó él.
-¿Qué?- preguntó ella.
-Desde el primer día que te vi, su su su su.-tartamudeó él.
-Desde el primer día que me vistes, ¿qué?- preguntó ella.
-Supe que eras el amor de mi vida.- afirmó él.
-Y yo también sentí lo mismo- asintió Amanda.
-Si nos queremos, ¿por qué no nos hacemos novios?-sugirió Adrián.
-Tienes razón…novio-respondió ella.
Se cogieron de la mano y a partir de ese día, los dos fueron una pareja inseparable que se amaba mucho. Fueron juntos al instituto y siempre quedaban para salir los dos.


Carlos Cañada.

EL HECHIZO DE LA BRUJA

Había una vez un niño que vio una serie de cantar y le encantó. El niño, que se llamaba Rubén decidió apuntarse a clases de canto.
El primer día de clase le fue muy bien y al segundo y al tercero…
Hasta que su padre le dijo que un día tendría que cantar para él, entonces Rubén se asustó y desde ese dia empezó a cantar de una forma horrible.
Un día, al salir de clase de canto, cayó en una alcantarilla y se topó con una bruja. La bruja le dijo:
-Si cantas a tu padre, pasarán cosas horribles.
Y, de repente, Rubén estaba en su casa delante de su padre y éste le dijo que si no cantaba, le borraría de las clases.
Rubén estaba asustado por lo de la bruja, pero pensó que sería una pesadilla y se puso a cantar. Y de repente, cayó un rayo, el niño se puso muy alto y su padre se puso amarillo. Entonces se puso a chillar:
-¡Pero mira lo que has hecho, hijo!-dijo muy furioso.      
Entonces Rubén decidió ir a hablar con la bruja, se metió en la alcantarilla y la encontró.
-Bruja, por favor, devuélvenos a la normalidad- dijo Rubén llorando.
Pero la bruja se negó y desapareció.
Rubén llegó a casa, miró a su padre y le abrazó. Mientras le abrazaba, dijo llorando:
-Papá no sabes lo que siento lo que ha pasado. Yo no quería hacerte esto, fue sin querer.
-Hijo mío, tranquilo, entre los dos lo solucionaremos.
Pero no consiguieron curarse y se quedaron así para siempre y ahora “el niño que cantaba muy mal y tenía un padre amarillo”.

Irene Diago

LA SIMPSONITIS

Había una vez un niño que era muy alto, cantaba muy mal y su padre era de color amarillo.
En el colegio todos se burlaban de él y de su padre. El niño no tenía amigos, solo una amiga que iba cada viernes a su casa a jugar y se llamaba Vela.
Su padre era de color amarillo porque tenía una enfermedad llamada “simpsonitis”, de momento no tenía cura.
Pasó un tiempo y unos científicos por fin descubrieron la cura: un niño y una niña tenían que cantar el “Gamnastial”. Entonces el padre se lo dijo a su hijo y a Vela.
Vela iba a clases de canto y era buena cantante, pero el niño era malísimo cantando y cuando cantaron los dos a la vez, la enfermedad fue desapareciendo. Cantaron todo el día hasta que el padre se curó.
El niño se apuntó a clases de canto y desde entonces en el colegio le respetaron más.

Paula Mora

UNA EXTRAÑA ENFERMEDAD

El niño alto cantaba muy mal y su padre era de color amarillo por una enfermedad extraña que ni el mejor médico del mundo conocía.
Solo había un sabio que sabía la fórmula para curar aquella enfermedad tan poco común.
Era tan rara que solo dos personas en el mundo la habían pasado. Y un sabio había encontrado la solución porque su pobre hijo la había pasado y había muerto. Desde entonces el sabio se pasó media vida buscando la fórmula para poder curar la enfermedad.
Para eso necesitaba un poco de sangre de su hijo y su amarga voz, una pata de rana y los dientes de un puerco espín.
El padre y el hijo se fueron en busca de las instrucciones que les había dado el sabio.
Lo habían conseguido todo y el sabio fabricó su medicina.
Estuvo un año tomándose aquella medicina que sabía tan mal, pero al final se curó.

SARA BENMORANE

UNA HISTORIA DE PELÍCULA

Había una vez un niño, llamado Antonio, que era muy alto y quería ser cantante, pero cantaba muy mal.
Tenía un hermano mayor que le enseñaba porque su familia era muy pobre y no podían pagar la escuela para Antonio.
También tenía una madre, muy fuerte que no tenía trabajo. Y, finalmente tenía un padre de color amarillo, que tenía una enfermedad, pero no podía pagar la operación para curarse.
Un día a Antonio se le ocurrió hacer un concierto para conseguir dinero y curar a su padre, pero cuando cantó la gente le abucheó y le insultó.
Antonio se enfadó, cogió un balón de baloncesto se lo tiró a un hombre a la cabeza y encestó una canasta.
A partir de ese día fue muy famoso jugando al baloncesto, ganó mucho dinero y curó a su padre.
Una vez lo entrevistaron y contó su historia y como era tan bonita hicieron una película sobre él titulada: “El niño era muy alto, cantaba muy mal y su padre era amarillo”

Adrián Portales

dimarts, 10 de setembre del 2013

BENVINGUDES I BENVINGUTS

Un nou curs comença i ja estem tots preparats. A la motxilla, de moment,  portem molta il·lusió, moltes ganes, moltes espectatives...i el desig de que aquest curs siga tan fructífer com el passat.
Ara a treballar...ja hem aprés que sols amb esforç i constància s'aconsegueix el que volem. I això no vol dir que al mateix temps no ens ho pogam passar bé.
Benvingudes, benvinguts i que el nou curs siga d'eixos que anem a recordar per molts anys!!!


diumenge, 8 de setembre del 2013

TREBALL DE LÍNIES

Segur que teniu moltes ganes de començar a fer coses. Ací us deixe uns vídeos perquè us fixeu i prepareu el proper treball de plàstica.






A que desprès de vore aquestos dos vídeos vos han entrat ganes de intentar-ho vosaltres?